El passat divendres 20 d’abril de 2018, a la Seu de l’Agència de Transparència de Barcelona (AMB), es va celebrar la 7ª Jornada sobre “Transparència i el finançament de partits polítics i sindicats”, a la qual, des de COMPCAT – ASSOCIACIÓ CATALANA DE COMPLIANCE, vam tenir el gust d’assistir.
La Jornada tenia l’objectiu de remarcar el valor de les polítiques de transparència com a eina de control i retiment de comptes, derivades de la Llei 19/2014, no només aplicables als partits polítics, sinó també a les associacions i fundacions vinculades, a les organitzacions sindicals i empresarials –les grans oblidades– i a les entitats privades.
Si bé és cert que hi ha hagut diverses reformes normatives tendents a regular el finançament dels partits polítics –entre elles, la prohibició de les donacions anònimes–, aquestes no han abordat qüestions tant controvertides com les condonacions dels deutes bancaris, les donacions a les fundacions vinculades a partits polítics, etc., per la qual cosa, a data d’avui, es continua necessitant que els valors de la transparència fomentin la publicitat activa dels partits polítics.
Per abordar aquestes qüestions d’especial interès, es parteix de la base que els partits polítics són entitats privades amb fins socials, i el seu finançament és el que determina les seves polítiques, més que els seus propis programes electorals, com bé va defensar en Joan Antoni Llinares, director de l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana.
En conseqüència, és el finançament dels partits polítics el que permet que aquests puguin actuar d’una forma fidel al seu electorat, i actualment, hi ha un predomini de finançament públic dels partits polítics a l’estat espanyol, segons anuncia Pau Bossacoma i Busquets, membre de l’Observatori de l’Evolució de les Institucions de la Universitat Pompeu Fabra.
Davant d’aquesta premissa, la transparència, com a eina de control dels riscos, és el millor instrument que es disposa per prevenir les deficiències en el finançament dels partits polítics, però davant dels innumerables casos de corrupció en els que s’han vist immersos, ens trobem amb l’evidència que són els mateixos partits polítics els qui es neguen a acceptar el compromís de transparència, generant la conseqüent desconfiança i desafecció dels ciutadans envers el sistema polític.
De fet, un dels grans mals endèmics de la nostra societat, segons va remarcar en David Fernàndez i Ramos, periodista i exdiputat del Parlament de Catalunya, és precisament el finançament il·legal dels partits polítics i sindicats, ja que la trajectòria de corrupció en els partits polítics prové de llarg (recordem el cas Filesa, Pallarós, Treball, Palau, Bárcenas, etc.), motiu pel qual, l’estructura política del nostre país hauria de sustentar-se en una «Arquitectura de la Integritat», sent els seus pilars fonamentals la Democràcia política i l’Ètica de la decència.
Una de les conclusions que es va arribar és que les reformes normatives dels últims anys envers el finançament dels partits polítics no han sigut una solució al conflicte. En aquesta línia es va posicionar Gemma Calvet i Barot, directora de l’Agència de Transparència de l’AMB, fent referència al buit jurídic i a l’ambigüitat legislativa respecte el control intern dels diners públics en els partits polítics.
Precisament, la GAIP (Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública), a través del Criteri 1/2018, sobre l’obligatorietat de la publicitat activa de les subvencions als grups polítics de les Corporacions Locals, s’ha pronunciat al respecte i recomana l’enfortiment del compliment de la Llei de Transparència, al no haver-hi una publicitat activa suficient per part dels propis partits polítics –els operadors democràtics amb preferència–, i és per aquest motiu, que el seu control financer hauria de ser detallat i exigit.
Tanmateix, i seguint aquesta línia, en David Fernàndez va partir de la idea de la formació, com a control preventiu i no reactiu. I precisament, des de l’Oficina Antifrau, ja s’han incorporat mesures de formació per prevenir la corrupció en els partits polítics, ja que un sistema de control i integritat hauria de néixer a les pròpies institucions, començant per l’educació.
Partint d’aquesta base, es podria qüestionar si el «Compliance» o Compliment Normatiu podria jugar un paper fonamental en l’acompliment d’aquests objectius.
Des de la Llei Orgànica 7/2012, de 27 de desembre, pel que es modifica el Codi Penal en matèria de transparència i lluita contra el frau fiscal i en la Seguretat Social, les persones jurídiques poden ser responsables penals i, en conseqüència, també els partits polítics. Però podem equiparar un partit polític amb una organització privada?
La resposta ens la dóna en Miguel Àngel Gimeno Jubero, director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, ja que, segons el seu parer, la previsió de la Responsabilitat Penal de les Persones Jurídiques és insuficient, degut a que el tipus de control que ofereix l’article 31 bis del Codi Penal, amb l’última Reforma del Codi Penal a través de la LO 1/2015, de 30 de març, és un control de Compliance, l’objectiu del qual és aconseguir una eximent o atenuant de la responsabilitat penal, en cas que un partit polític es vegi immers en qualsevol tipus delictiu previst expressament per a la persona jurídica. Tanmateix, creu que hem d’anar més enllà en quan ens referim als partits polítics, ja que no es tracta d’organitzacions privades, sinó d’entitats privades amb fins socials, pel que, innegablement, els objectius que defensen són diferents i, per tant, els seus controls també han de ser-ho.
Així doncs, el Sistema de Compliance que coneixem com a Sistema de control i gestió dels riscos, pot ser aplicable als partits polítics, amb la mateixa eficàcia que a la resta d’organitzacions privades?
Si bé no es va respondre explícitament aquesta pregunta, varis dels ponents de la Jornada van oferir algunes solucions de caràcter preventiu. Alguns parlaven de l’autoregulació com una qüestió important a considerar, així com també va sorgir la idea de què la militància, és a dir, la base dels partits polítics, fos l’encarregada d’actuar com a «whistleblower», però coincidien en que no hi ha pressió institucional suficient perquè els propis partits polítics assegurin un compromís de transparència.
Descartada aquesta primera opció de control dels riscos, es va qüestionar l’eficàcia del control del Registre de les fundacions o entitats vinculades als partits polítics, creat per l’Oficina Antifrau l’any 2015, degut a que aquesta inscripció no és obligatòria, pel que segueix havent-hi opacitat en les fundacions vinculades –recordem que són també un focus en la irregularitat de finançament dels partits polítics–.
Les solucions que ofereixen, entre d’altres, són determinar què ha d’entendre’s com a entitat vinculada, estendre la seva definició i obligar-la, també, a inscriure’s als Registres Públics; definir les seves competències perquè puguin fiscalitzar-se les despeses; ampliar la transparència i publicitat activa de caire real a les persones jurídiques i, en concret, als partits polítics i entitats vinculades, etc.
És innegable que el finançament il·legal de partits polítics ha necessitat d’una dedicació més exhaustiva per part del legislador –tipificant-ho com a delicte en els articles 304 i següents del Codi Penal, per exemple–, motiu pel qual, coneixent “a priori” els riscos objectius i inherents que un partit polític pot comportar, s’hauria d’anticipar al risc del seu finançament irregular i oferir possibles solucions marcades amb un caràcter preventiu, de manera que pugui fer-se una aproximació dels eventuals riscos i es puguin reflectir en un Mapa de Prevenció de Delictes.
Una altra solució ens l’ofereix en Jaume Amat i Reyero, síndic major de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, el qual a banda d’obrir el debat a l’hora de determinar qui pot tenir assumida la funció de responsable (entenem que dels controls i la gestió dels riscos) en un partit polític, centra el problema en la fiscalització de la comptabilitat electoral, i entén que no només les seus centrals dels partits polítics haurien de presentar la corresponent comptabilitat, sinó també les seves coalicions a la resta d’àmbits territorials. D’aquesta manera, el primer pas estaria en mans dels partits polítics, havent de portar un control intern basat en polítiques de transparència i retiment de comptes.
Tanmateix, la prevenció del funcionament anormal del finançament il·legal dels partits polítics en particular, i les polítiques de Compliance en general, haurien de venir de la mà d’un Codi Ètic, cridat a desenvolupar i formalitzar els valors de transparència i publicitat activa per part dels propis partits polítics, sent una eina necessària per aconseguir l’eficàcia dels controls en el finançament dels partits.
En definitiva, i ja que no existeixen obligacions legals que així ho estableixin, les polítiques de Compliance haurien de venir motivades pels propis partits polítics com a controls interns i voluntaris, amb l’objectiu de prevenir els riscos que es puguin donar, com el frau, la corrupció, o el finançament il·legal, entre d’altres.
Com va manifestar en David Fernàndez, la Democràcia, com l’entenem avui dia, parteix de les següents fases evolutives: «Reconeixement, Reparació i garanties de no Repetició», i el nostre sistema democràtic encara es troba als inicis de la primera, la del Reconeixement.
Cristina Rovira Barceló
Abogada de SÁNCHEZ SEVILLA Defensa Penal & Compliance y Miembro de la Junta Directiva de COMPCAT